Discurs Teresa Brosseta

Molt Excel·lent Senyor Enric Morera, president de les Corts Valencianes; Excel·lentíssim Senyor Joan Ribó, alcalde de València;

Il·lustríssim Senyor Pere Fuset, regidor de Cultura Festiva;

Fallera Major de València i Cort d’Honor;

digníssimes autoritats;

Reina Infantil i Bellea del Foc Infantil de les festes germanes de Castelló i Alacant;

falleres majors infantils i presidents infantils de les falles de València;

amigues i amics:

Molt bona nit.

És un honor molt gran prendre la paraula en un acte tan especial com el de hui, l’exaltació de Clara Parejo Pérez com a Fallera Major Infantil de València 2017, i de la seua Cort d’Honor. I és també, i sobretot, un gran goig i tot un privilegi per a una fallera de tota la vida poder viure de tan a prop la seua emoció, la seua il·lusió i la seua alegria. I també els seus nervis, per dir-ho tot!

Mireu, hi ha una dita africana que m’agrada molt, i que diu que cal una tribu sencera per a educar una criatura. I sabeu què pense cada volta que ho escolte? Pense que les falles són les nostres tribus. Perquè són el lloc on els nostres xiquets i xiquetes troben un fum de iaies i iaios, oncles i ties, cosins i cosines que no són de la seua sang, però que formen una autèntica i gran família, unida per l’amor a les Falles. I ho pense també perquè les Falles, com les tribus, conserven uns rituals antiquíssims que s’han mantingut pràcticament invariables generació rere generació, com l’acte que estem vivint ara mateix.

I sabeu què passa quan els rituals són tan i tan antics? Doncs passa que ningú sap en realitat com començaren, en quin moment, ni per quin motiu. És a dir, que el seus orígens estan envoltats de misteri. Com estava envoltat de misteri el color del vestit que portaries hui, veritat, Clara?

Com que els misteris desperten de seguida la fantasia dels escriptors, he volgut imaginar per a tots vostés, però especialment per a tu, Clara, i per a la teua Cort, una xicoteta història.

Imagineu-vos que hi havia una vegada un territori bellíssim, situat entre la mar i les muntanyes, i que per casualitat, només per casualitat, també tenia per nom València.

En aquella terra habitaven vora quatre-centes tribus que tenien uns noms ben curiosos. No es deien sioux, ni comanxes, ni apatxes, ni coses així, sinó que tenien uns noms molt i molt llargs i, la veritat siga dita, una miqueta estranys.

Perquè les tribus es deien noms com ara Sapadors-Vicent Lleó, Mercat Central, Lo Rat Penat, Rosari-Plaça Calabuig, Pizarro-Ciril Amorós, Tomasos-Carles Cervera, Sanchis Bergón-Túria, Almirall Cadarso-Comte d’Altea, Peu de la Creu-Joan de Vila-rasa, Ares d’Alpont-Castell de Pop, Josep Maria Bayarri-Los Isidros, Ramon de Rocafull-Comte d’Alaquàs, Vicent Sancho Tello-Xile-Avinguda d’Aragó…

I així fins a quasi quatre-centes!

N’eren tantes, que només els homes i les dones més doctes de València les coneixien totes i podien recitar-ne els noms sense que se’ls fera un nuc a la llengua.

Totes les tribus d’aquella València del nostre conte vivien presoneres d’un poderós encanteri. Ningú era capaç de recordar qui l’havia pronunciat, ni en quin moment de la història, ni per quin motiu, però el cas és que pesava sobre el seus caps des dels temps del rei Pepet, que, per si no ho sabeu, era un senyor molt i molt antic.

I què deia aquell encanteri? Pareu l’orella, perquè ho deia en vers, com s’han dit les coses importants des que el món és món…

Escolteu-me l’advertència,

velles tribus de València!

Per a durar en la història

i fer-ho amb honor i glòria

treballareu amb afany

per conquerir cada any

un gran poder sobre el foc

que no coneixen enlloc.

Serà una xiqueta amable,

forta, dolça, responsable,

intel·ligent i graciosa,

tan bella com una rosa

i valenta per demés

la que, sense por a res,

dominarà foc i flama

amb el seu posat de dama,

i desterrarà un hivern

que voldria ser etern

per a portar-vos, riallera,

l’esclat de la primavera.

Si alguna cosa volien les tribus de València era perdurar en la història, i fer-ho, a més, amb honor i glòria. Per això s’afanyaven a buscar cada any una xiqueta que tinguera totes les qualitats que exigia l’encanteri.

Una xiqueta que fóra intel·ligent i amable, graciosa i responsable, valenta i dolça, forta i bella. Una xiqueta capaç de domesticar el foc i la flama. Capaç de desterrar l’hivern i de ser la portadora de la primavera.

I així arribà un any molt i molt especial que per casualitat, només per casualitat, era també el 2017 en l’antic calendari de les tribus.

Era un any especial perquè, per primera vegada en la història, la humanitat sencera podia contemplar el que passava a les tribus des d’un mirador altíssim que es deia UNESCO. Per això aquell any, més que mai, buscaren amb lupa la xiqueta que complia totes aquelles condicions.

Quan la trobaren per fi, en una tribu xicoteta i molt treballadora que es deia Sapadors-Vicent Lleó, la màxima autoritat de València proclamà amb solemnitat:

– Clara María Parejo Pérez serà enguany la portadora de la primavera!

Imagineu-vos l’alegria que esclatà en la seua tribu. I en sa casa!

Tot eren besos i somriures, felicitacions i abraçades.

Mabel i Pepe, que així es deien els pares de l’elegida, estaven emocionats, orgullosos i molt, molt contents.

Tan emocionats, orgullosos i contents com estaven els seus germans, el pacient i amable Kiko i la menuda Celia. I com estava Isabel, la seua iaia.

Sabien que era molta la responsabilitat de Clara. Moltíssima. Imagineu-vos! La seua xiqueta havia de desterrar l’hivern. Havia de domesticar el foc i la flama. Havia de portar la primavera i, així, garantir la supervivència de totes les antigues tribus de València.

Però no estaven preocupats, no vos penseu. Gens ni miqueta!

Primer, perquè sabien de sobra que Clara tenia les condicions necessàries per a ser una perfecta Portadora de la Primavera. Perquè era tan intel·ligent i tan amable, tan graciosa i tan responsable, tan valenta i tan dolça, tan forta i tan bella com exigia l’encanteri.

I, sobretot, perquè sabien que Clara no estaria sola. Ni molt menys! Perquè totes les tribus de València havien oferit les seues perles més preades, i Clara comptaria en la seua aventura amb l’ajuda de dotze xiquetes ben especials que procedien de dotze tribus diferents.

De la tribu Rosari-Plaça de Calabuig vingué la simpàtica Rebeca Sánchez Agüera, que podia domesticar els huracans amb la pólvora de traca que li corria per les venes.

De la tribu Doctor Sanchis Bergón-Túria arribà l’alegre Ariadna García García, que era capaç de ballar la música del foc amb més gràcia que les mateixes flames.

De la tribu Vicent Sancho Tello-Xile-Avinguda d’Aragó vingué la dolça Yaiza Aguilar Lozano, que era sàvia perquè sempre tenia el nasset soterrat en un llibre i coneixia els secrets dels humans i de les bèsties.

De la tribu Ramón de Rocafull-Comte d’Alaquàs vingué la lleugera Marina Gozálvez Piquer, que podia córrer com el vent en busca de la primavera.

De la tribu Peu de la Creu-Joan de Vila-rasa arribà la graciosa Claudia Navarro Martín, que podia domar la fúria de l’hivern només amb la poesia que bategava al seu cor.

De la tribu Ares d’Alpont–Castell de Pop acudí l’espavilada Yaiza Delgado Tomás, que podia capturar en les seues fotografies tots els colors del món i tota la bellesa de la primavera.

De la tribu Lo Rat Penat arribà l’animosa Sonia Palomera Ibáñez, que era capaç de travessar rius i mars, si calia, nadant amb l’elegància d’una sirena.

De la tribu Tomasos-Carlos Cervera arribà l’agosarada Marina Cutillas Villaverde, que podia volar sobre la neu i cavalcar els quatre vents damunt d’una planxa de surf.

De la tribu Pizarro-Ciril Amorós vingué la més xicoteta de totes, la tendra Paloma Ayora Balaguer, que era capaç d’encisar la mateixa primavera amb la dolçor del seu cant.

De la tribu Almirall Cadarso-Comte d’Altea acudí la desperta Mar Ortega Sancho, que sabia parlar en les llengües de les tribus estrangeres i podia fer amics arreu del món.

De la tribu Josep Maria Bayarri-Los Isidros vingué la sensata Nuria Olivares Robledo, que sabia jugar en equip i llançar incansablement a la cistella la pilota del seu entusiasme.

I, per últim, de la tribu Plaça del Mercat Central arribà la responsable Natalia Pilar Calvo Gómez, que era capaç d’amansar les pitjors bèsties amb la música del seu violí.

Així de ben acompanyada, Clara travessà ciutats i pobles, muntanyes i valls, deserts i selves, fins que arribà al cau on s’amagava l’hivern.

Adornada com estava per totes les virtuts que exigia l’encanteri, i envoltada per les dotze perles més preades de les tribus de València, va desfer la neu i el gel amb la calidesa del seu somriure. Va desterrar l’hivern amb l’emoció i la il·lusió que omplien el seu cor. Va dominar el foc i la flama amb la força de la seua voluntat.

I, amb el seu amor per la festa i les tradicions de la seua terra, va portar a les tribus de València una primavera que ja no havia d’anar-se’n mai.

I ara, potser, pensareu que tot açò són només fantasies d’escriptora.

I tu, Clara, la Clara de veritat, la de carn i ossos, segurament pensaràs que no eres exactament com la del conte.

Que tu eres senzillament una xiqueta d’onze anys que va escola als Salesians, que ha d’estudiar (en el cotxe si cal!) per als exàmens, i que qualsevol dia pot alçar-se amb un granet al nas perquè és una persona com totes les altres.

Que tens molt bones mans per a moltes coses, per al dibuix, i el piano, i les manualitats, i la costura, i fins i tot la papiroflèxia!, però que, potser, no saps dominar el foc i la flama, ni saps com desterrar l’hivern, ni com portar la primavera als nostres cors.

Però, saps què, benvolguda Clara?

Que t’equivoques, i no em sap gens de mal dir-t’ho. Perquè amb tota eixa naturalitat i senzillesa teues, que no has de perdre mai, has aconseguit ja escriure el teu nom amb lletres d’or en la història de València, i, amb ell, el de les dotze perles que t’envolten com una esplèndida joia.

Juntes regnareu sobre el foc i la flama. Juntes desterrareu l’hivern dels cors de la gran família fallera amb el vostre somriure. I, quan arribe el mes de març, juntes caminareu per la senda de les flors per a portar a València, en un esclat de pólvora i foc, novament la primavera.

Perquè no dubte ni per un segon que ho faràs, que ho fareu, vos done ja les gràcies.

Moltes gràcies i molta felicitat, Rebeca i Ariadna, Yaiza i Yaiza, Marina i Marina, Clàudia i Sònia, Paloma i Mar, Núria i Natàlia.

Moltes gràcies, preciosa Clara, i que tingues un regnat inoblidable.

A tots vostés, moltíssimes gràcies.